Queda poc per tornar a l'escola. Moltes famílies ja tenen preparats els xandalls, els llapis, les llibretes...
Ara només queda preparar-se grans i petits pel curs escolar.I, com ho fem?
Sempre es recomana anar-se acostumant als horaris, de manera que el primer dia els petits (i els seus pares)no tinguin gaire dificultats per aixecar-se i aguntar el ritme del dia sense caure mort al vespre. Si podeu, uns dies abans (no cal que sigui un mes abans, amb 4-5 dies n'hi ha prou), aneu ajustant els horaris, aixecant-se cada dia un xic abans i anant a dormir a una hora cada cop més semblant a la que sèrà l'hora d'anar a dormir habitual.No es tracta de fer-ho de cop, ja que per fer-ho així no cal fer-ho abans, es pot deixar pel primer dia d'escola. La idea és que el cos s'acostumi poc a poc.
També és bona idea anar revisant i preparant amb la participació de tota la família les coses de l'escola, ja sigui llibres, roba, colors... D'aquesta manera mostrem i transmetem la il·lusió pel nou curs, i al mateix temps perdem i ajudem a perdre la por als canvis.
A casa també es poden preparar les coses: el lloc on es faran els deures, els llapis i colors i demés material ben preparat, una bona il·luminació, una cadira adequada...
Per últim, també podem recordar els conceptes bàsics i més importants apresos el curs anterior, per tal de començar ben preparats, llegir una mica, escriure alguna paraula, frase o lletra segons l'edat...
Bé, doncs, vaig a començar a acostumar el meu cos als nous horaris, que un quart de dues serà aviat massa tard per anar-me'n a dormir.
Bona nit i Bon curs
dijous, 25 d’agost del 2011
dissabte, 6 d’agost del 2011
P3. El meu nen/a no fa fitxes
Fa pocs dies vaig trobar una mare de la classe, i em va comentar que el seu nen no hi ha manera que vulgui fer fitxes a casa,i les necessita perquè és dels que va fluixet a l'aula.
En aquell moment només li vaig dir que no patís, que no l'obligués ni el forcés massa, ja que llavors es negaria a fer-ho i seria pitjor. Li vaig recomanar que ho fés jugant, que a la sorra de la platja podia dibuixar o fer lletres, números i formes.
Les indicacions eren correctes, però ara, a casa, se m'acudeixen moltes més coses.
Hi ha nens i nenes que els agrada fer fitxes, escriure, dibuixar, fer un quadern d'estiu... en aquest cas perfecte, ja ho podeu fer.
En el cas contrari, el dels nens i nenes que no mostren cap interès per la feina escrita, hi ha moltes coses que poden fer.
Pels nens que els costa el traç, agafar el llapis i escriure lletres, qualsevol exercici que impliqui fer la pinça serà perfecte: estendre la roba, enganxar gomets, cromos i enganxines, jugar amb jocs d'aquells de posar punxetes, fer construccions amb legos, dibuixar en una pissarra amb guix, fer dibuixos a la sorra de la platja amb les mans, els dits, un pal...
Pels nens que els costa concentrar-se, jugueu al veo-veo, busqueu diferències, mireu quantes persones amb banyador blau hi ha a la platja, cerqueu un noi amb un matalàs groc, busqueu peixos a les roques...
si són més grandets, estan a l'època de llegir i escriure, envieu postals als amics i llegiu les seves, feu llistes de la compra, de les coses que poseu a la maleta per anar de vacances, dels nens que convidareu a l'aniversari, busqueu la lletra A pel carrer, als cartells i a les samarretes de la gent.
Poseu-li imaginació es pot treballar molt sense agafar una fitxa!
En aquell moment només li vaig dir que no patís, que no l'obligués ni el forcés massa, ja que llavors es negaria a fer-ho i seria pitjor. Li vaig recomanar que ho fés jugant, que a la sorra de la platja podia dibuixar o fer lletres, números i formes.
Les indicacions eren correctes, però ara, a casa, se m'acudeixen moltes més coses.
Hi ha nens i nenes que els agrada fer fitxes, escriure, dibuixar, fer un quadern d'estiu... en aquest cas perfecte, ja ho podeu fer.
En el cas contrari, el dels nens i nenes que no mostren cap interès per la feina escrita, hi ha moltes coses que poden fer.
Pels nens que els costa el traç, agafar el llapis i escriure lletres, qualsevol exercici que impliqui fer la pinça serà perfecte: estendre la roba, enganxar gomets, cromos i enganxines, jugar amb jocs d'aquells de posar punxetes, fer construccions amb legos, dibuixar en una pissarra amb guix, fer dibuixos a la sorra de la platja amb les mans, els dits, un pal...
Pels nens que els costa concentrar-se, jugueu al veo-veo, busqueu diferències, mireu quantes persones amb banyador blau hi ha a la platja, cerqueu un noi amb un matalàs groc, busqueu peixos a les roques...
si són més grandets, estan a l'època de llegir i escriure, envieu postals als amics i llegiu les seves, feu llistes de la compra, de les coses que poseu a la maleta per anar de vacances, dels nens que convidareu a l'aniversari, busqueu la lletra A pel carrer, als cartells i a les samarretes de la gent.
Poseu-li imaginació es pot treballar molt sense agafar una fitxa!
dilluns, 20 de juny del 2011
I avui, què fem?
Aquesta és la gran pregunta que molts pares i mares ens fem tot sovint. Què fem? On anem? Què organitzem? Com entretenim els nostres petits?
I jo des d'aqui trenco una llança en favor del temps lliure. Temps lliure a casa, al bosc, al riu, al carrer, al pati de l'escola, a la platja... a qualsevol lloc.
I temps lliure vol dir en aquest cas temps en què ningú diu què s'ha de fer, ningú proposa un joc, una activitat, una cançó. Temps en què els nens i nenes s'han d'espavilar, han de pensar, amb cap o pocs objectes (una pilota, una galleda, una corda, un guix, una pedreta...)i amb l'ús imprescindible de la imaginació,sabran trobar alguna activitat senzilla, divertida, entretinguda, que estimularà la imaginació i la creativitat i sobretot que potenciarà l'autonomia en el joc.
No es tracta de passar sempre d'ells, de no organitzar mai res, de no fer-ne cas, sinó d'encarregar.nos que tenen temps per explorar, per viure, per córrer, per escalar, també per caure i fer-se mal.
A l'escola, a extraescolars, al casal, a casa, el cap de setmana, tot està molt organitzat, milimetrat. Si som al pati, tenim joguines o jocs pintats al terra, si ens quedem a dinar hi ha activitats esportives, plàstiques, de joc..., si no toca piscina tocarà joc cooperatiu, i si no anirem a veure gegants, a passejar o a un "xiquiparc". I jo em pregunto: quin és el temps d'avorrir-se, de descobrir lliurement l'entorn, de fer anar la imaginació sense guia, d'espavilar-se sense papa ni mestre?
Aquest estiu, a més de totes aquestes activitats divertides i saludables (que també són importants, no em malinterpreteu), assegurem-nos de deixar-los temps lliure per créixer, amb nosaltres al costat, però no a sobre.
I jo des d'aqui trenco una llança en favor del temps lliure. Temps lliure a casa, al bosc, al riu, al carrer, al pati de l'escola, a la platja... a qualsevol lloc.
I temps lliure vol dir en aquest cas temps en què ningú diu què s'ha de fer, ningú proposa un joc, una activitat, una cançó. Temps en què els nens i nenes s'han d'espavilar, han de pensar, amb cap o pocs objectes (una pilota, una galleda, una corda, un guix, una pedreta...)i amb l'ús imprescindible de la imaginació,sabran trobar alguna activitat senzilla, divertida, entretinguda, que estimularà la imaginació i la creativitat i sobretot que potenciarà l'autonomia en el joc.
No es tracta de passar sempre d'ells, de no organitzar mai res, de no fer-ne cas, sinó d'encarregar.nos que tenen temps per explorar, per viure, per córrer, per escalar, també per caure i fer-se mal.
A l'escola, a extraescolars, al casal, a casa, el cap de setmana, tot està molt organitzat, milimetrat. Si som al pati, tenim joguines o jocs pintats al terra, si ens quedem a dinar hi ha activitats esportives, plàstiques, de joc..., si no toca piscina tocarà joc cooperatiu, i si no anirem a veure gegants, a passejar o a un "xiquiparc". I jo em pregunto: quin és el temps d'avorrir-se, de descobrir lliurement l'entorn, de fer anar la imaginació sense guia, d'espavilar-se sense papa ni mestre?
Aquest estiu, a més de totes aquestes activitats divertides i saludables (que també són importants, no em malinterpreteu), assegurem-nos de deixar-los temps lliure per créixer, amb nosaltres al costat, però no a sobre.
dissabte, 21 de maig del 2011
Mares perfectes/mares imperfectes
Tercer dia immobilitzada, tercer post al blog. Anem bé. Me n'alegro pel blog però per mi no, espero poder-me aixecar d'aqui a poc.
El que té haver s'estar estirada tot el dia, amb dolor, és que amb el que tinc a l'abast en trec el millor profit.
A la tele... sense comentaris, tinc com 300 canals i no fan res visible.
Lectures... començo a estar saturada, he llegit els dos última de la saga "Los hijos de la Tierra" en tres dies (cada un unes 700 pgs).
Em queda el portàtil. Miro el face, diaris, algun blog que segueixo i quan se m'acaben les idees em poso a navegar d'un blog a un altre, d'una web a una altra.
Tot mirant he vist i participat en uns quants blogs escrits per mares, alguns sobre maternitat, altres parlen de diferents temes. N'hi ha sobre criança natural, sobre mètodes varis (Estivill, Carlos González...), i n'hi ha uns quants titulats mare imperfecta.
Els he llegit, he fet alguns comentaris, els he comparat, me n'he guardat alguns per seguir-los. Uns m'agraden més que altres, uns són informatius, els altres divertits. Hi ha de tot.
He trobat, però, una cosa en comú, una cosa que no m'ha agradat: La majoria intenten defensar la manera que han triat (o que han trobat) de criar els seus fills. Molts, també, critiquen aquells que ho fan de manera diferent. I, crec que ja vaig escriure un altre post sobre això, jo crec que necessiten que algú els digui com han de criar els seus fills, quina és la manera correcta. O, si més no, que els diguin que ja ho fan bé.
M'he posat a pensar en la meva manera de criar les meves filles, i les de les meves amigues: Jo vaig triar part amb epidural i oxitocina, vaig triar no donar pit, no posar les nenes a la meva haitació ni al principi. Penso en les meves amigues, i no seguim cap patró, n'hi ha que han donat pit i que no , algunes que ho han intentat amb èxit i altres a qui no ha anat bé, bebès a l'habitació dels pares 0 dies, 3 mesos, 6 mesos o fins tot 6 anys. Veig que tenim maneres molt diferents d'educar els nostres fills, alguns som més etsrictes, d'altres més permissius, uns amb horaris més rígids, altres sense cap mena d'horari, nens que van a dormir a les 7 i altres que a querts d`11 encara volten.
Ara penso qen aquests nens i nenes (majoritàriament nenes, en aquest cas). N'hi ha que són independents i segurs de si mateixos, altres igual d'independents però no tan segurs, n'hi ha de ploramiques i que no ploren mai, n'hi ha que aprenen ràpid i d'altres que necessiten un temps d'adaptació. Uns caminaven amb 10 mesos, d'altres amb 18, uns parlen molt i aviat, d'altres molt però tard, altres poc i aviat (no, de fet totes parlen moltissim!!).
Imagino que veig aquests nens sense conèixer les seves famílies, que no tinc ni idea de com ha estat el seu part, on han dormit i tots aquests detalls. Miro si puc, pel seu caràcter, establir un patró. Faig el mateix amb els meus alumnes i el que sé d'ells o elles. Sabeu què? sense preguntar-ho, no puc establir un patró per endevinar quin ha estat el model de criança de cada un/a.
Veig que cada petit/a és com és, més o menys rebel, més o menys dependent, més o menys xerraire, independentment de com l'han criat.
Sabeu què veig, també? que a tots aquests nens i nenes els han estimat, els han ajudat, els han corregit. Veig que tots i cada un d'aquests pares i mares ha fet les coses de la milor manera que sabia o podia, de la manera que més s'ajustava a la seva forma de vida. I això, i cap altra cosa, és el correcte.
Ser bona mare (o bon pare) és seguir allò que et va bé, que et fa sentir bé. Si tu estàs alegre, convençut del que fas, els teus fills ho senten, ho viuen.Si tu dubtes, vas cap a la dreta pensant que potser has d'anar cap a l'esquerra, també.
LA conclusió, mares perfectes i imperfectes, és que ho estem fent bé, que els nostres petits i petites són feliços, saben que els estimem i que poden recórrer a nosaltres. Si s'han alimentat del pit o del biberó, si han dormit al seu llit o al nostre, al final no té tanta importància.Perquè si jo, que valoro molt el temps amb el meu marit, que donc 1000 voltes al llit abans i després d'adormir-me, hagués fet venir les meves filles al meu llit, no hagués estst feliç. I elles, tampoc. I si tu, que tens un gran llit, que no pots dormir si no veus com respira, que necessites el contacte humà per adormir-te, els haguessis posat al seu llit, no haguessis estat feliç. I ells, tampoc.
En definitiva, doncs, i sense entrar en excessos, fés el que a tu et vagi bé, que serà el que als teus fills els anirà bé.
El que té haver s'estar estirada tot el dia, amb dolor, és que amb el que tinc a l'abast en trec el millor profit.
A la tele... sense comentaris, tinc com 300 canals i no fan res visible.
Lectures... començo a estar saturada, he llegit els dos última de la saga "Los hijos de la Tierra" en tres dies (cada un unes 700 pgs).
Em queda el portàtil. Miro el face, diaris, algun blog que segueixo i quan se m'acaben les idees em poso a navegar d'un blog a un altre, d'una web a una altra.
Tot mirant he vist i participat en uns quants blogs escrits per mares, alguns sobre maternitat, altres parlen de diferents temes. N'hi ha sobre criança natural, sobre mètodes varis (Estivill, Carlos González...), i n'hi ha uns quants titulats mare imperfecta.
Els he llegit, he fet alguns comentaris, els he comparat, me n'he guardat alguns per seguir-los. Uns m'agraden més que altres, uns són informatius, els altres divertits. Hi ha de tot.
He trobat, però, una cosa en comú, una cosa que no m'ha agradat: La majoria intenten defensar la manera que han triat (o que han trobat) de criar els seus fills. Molts, també, critiquen aquells que ho fan de manera diferent. I, crec que ja vaig escriure un altre post sobre això, jo crec que necessiten que algú els digui com han de criar els seus fills, quina és la manera correcta. O, si més no, que els diguin que ja ho fan bé.
M'he posat a pensar en la meva manera de criar les meves filles, i les de les meves amigues: Jo vaig triar part amb epidural i oxitocina, vaig triar no donar pit, no posar les nenes a la meva haitació ni al principi. Penso en les meves amigues, i no seguim cap patró, n'hi ha que han donat pit i que no , algunes que ho han intentat amb èxit i altres a qui no ha anat bé, bebès a l'habitació dels pares 0 dies, 3 mesos, 6 mesos o fins tot 6 anys. Veig que tenim maneres molt diferents d'educar els nostres fills, alguns som més etsrictes, d'altres més permissius, uns amb horaris més rígids, altres sense cap mena d'horari, nens que van a dormir a les 7 i altres que a querts d`11 encara volten.
Ara penso qen aquests nens i nenes (majoritàriament nenes, en aquest cas). N'hi ha que són independents i segurs de si mateixos, altres igual d'independents però no tan segurs, n'hi ha de ploramiques i que no ploren mai, n'hi ha que aprenen ràpid i d'altres que necessiten un temps d'adaptació. Uns caminaven amb 10 mesos, d'altres amb 18, uns parlen molt i aviat, d'altres molt però tard, altres poc i aviat (no, de fet totes parlen moltissim!!).
Imagino que veig aquests nens sense conèixer les seves famílies, que no tinc ni idea de com ha estat el seu part, on han dormit i tots aquests detalls. Miro si puc, pel seu caràcter, establir un patró. Faig el mateix amb els meus alumnes i el que sé d'ells o elles. Sabeu què? sense preguntar-ho, no puc establir un patró per endevinar quin ha estat el model de criança de cada un/a.
Veig que cada petit/a és com és, més o menys rebel, més o menys dependent, més o menys xerraire, independentment de com l'han criat.
Sabeu què veig, també? que a tots aquests nens i nenes els han estimat, els han ajudat, els han corregit. Veig que tots i cada un d'aquests pares i mares ha fet les coses de la milor manera que sabia o podia, de la manera que més s'ajustava a la seva forma de vida. I això, i cap altra cosa, és el correcte.
Ser bona mare (o bon pare) és seguir allò que et va bé, que et fa sentir bé. Si tu estàs alegre, convençut del que fas, els teus fills ho senten, ho viuen.Si tu dubtes, vas cap a la dreta pensant que potser has d'anar cap a l'esquerra, també.
LA conclusió, mares perfectes i imperfectes, és que ho estem fent bé, que els nostres petits i petites són feliços, saben que els estimem i que poden recórrer a nosaltres. Si s'han alimentat del pit o del biberó, si han dormit al seu llit o al nostre, al final no té tanta importància.Perquè si jo, que valoro molt el temps amb el meu marit, que donc 1000 voltes al llit abans i després d'adormir-me, hagués fet venir les meves filles al meu llit, no hagués estst feliç. I elles, tampoc. I si tu, que tens un gran llit, que no pots dormir si no veus com respira, que necessites el contacte humà per adormir-te, els haguessis posat al seu llit, no haguessis estat feliç. I ells, tampoc.
En definitiva, doncs, i sense entrar en excessos, fés el que a tu et vagi bé, que serà el que als teus fills els anirà bé.
divendres, 20 de maig del 2011
La mort i els infants
Tard o d'hora, a tots se'ns mor un familiar, un amic, una persona estimada. És llei de vida, de fet, la vida no existeix sense la mort.
Per què, doncs, si és una cosa natural, que passa a tothom, que forma part de totes les persones, no en parlem amb naturalitat sinó que ho amaguem, ho disfressem i és un tema tabú?
Fa poc he hagut d'explicar a les meves filles la mort del seu avi. Vaig rebre consells diferents, tots fets des de la més bona intenció. Jo sabia que no les volia enganyar, però tampoc donar massa explicacions sobre les circumstàncies d'aquesta mort. Sabia que els ho volia dir jo. També sabia que qualsevol reacció que tinguessin seria normal, i bona, i així els ho volia fer entendre.
Va ser un moment molt difícil. Les vaig agafar i els vaig dir que els havia d'explicar una cosa molt difícil que els faria molt de mal. I així, sense més voltes, els ho vaig dir: L'avi s'ha mort. Amb 3 anys la`Mònica no tenia experiència en aquest tema i no ho entenia gaire. Va preguntar si no el tornaria a veure mai. No, no el podràs veure. La Laia, amb quasi 7 anys, recordava la mort de la seva besàvia. Plorava, cridava, tenia ganes de vomitar. Va ser, com he dit, un moment horrorós. Jo també plorava, d'impotència per no poder estalviar-los el mal tràngol. Va demanar de veure l'àvia, i immediatament la vaig portar. Més plors, més crits, i va voler marxar.
Aquell dia va ser molt dur. Al dia següent vam anar a esmorzar amb l'àvia. Van entrar i van tornar a dir, més afirmant que preguntant, que ja no hi veurien l'avi. No, ja no el veurem més. Pocs dies després hi van anar a dormir, com feien sempre. Han preguntat, han anat descobrint en quins moments no hi serà, han constatat que ara quan dic que vindrà l'avi ja no especifico quin, només n'hi ha un. S'han anat adaptant a la realitat.
I la realitat és que l'avi ja no hi és. No el tornaran a veure, és mort. La realitat és aquesta.
La meva conclusió és que vaig fer el correcte, els vaig dir la veritat, sense gaires detalls. Vaig deixar que reaccionessin com poguessin, vaig respectar els crits, les llàgrimes... totes les seves necessitats. Tant hi fa si dius que ha anat al cel, a la lluna o simplement està enterrat. El fet és que ja no hi és. I això, ho aniran veient dia a dia.
M'alegro d'haver-ho fet així, crec que les meves filles han accptat la mort com a part de la vida.
Per què, doncs, si és una cosa natural, que passa a tothom, que forma part de totes les persones, no en parlem amb naturalitat sinó que ho amaguem, ho disfressem i és un tema tabú?
Fa poc he hagut d'explicar a les meves filles la mort del seu avi. Vaig rebre consells diferents, tots fets des de la més bona intenció. Jo sabia que no les volia enganyar, però tampoc donar massa explicacions sobre les circumstàncies d'aquesta mort. Sabia que els ho volia dir jo. També sabia que qualsevol reacció que tinguessin seria normal, i bona, i així els ho volia fer entendre.
Va ser un moment molt difícil. Les vaig agafar i els vaig dir que els havia d'explicar una cosa molt difícil que els faria molt de mal. I així, sense més voltes, els ho vaig dir: L'avi s'ha mort. Amb 3 anys la`Mònica no tenia experiència en aquest tema i no ho entenia gaire. Va preguntar si no el tornaria a veure mai. No, no el podràs veure. La Laia, amb quasi 7 anys, recordava la mort de la seva besàvia. Plorava, cridava, tenia ganes de vomitar. Va ser, com he dit, un moment horrorós. Jo també plorava, d'impotència per no poder estalviar-los el mal tràngol. Va demanar de veure l'àvia, i immediatament la vaig portar. Més plors, més crits, i va voler marxar.
Aquell dia va ser molt dur. Al dia següent vam anar a esmorzar amb l'àvia. Van entrar i van tornar a dir, més afirmant que preguntant, que ja no hi veurien l'avi. No, ja no el veurem més. Pocs dies després hi van anar a dormir, com feien sempre. Han preguntat, han anat descobrint en quins moments no hi serà, han constatat que ara quan dic que vindrà l'avi ja no especifico quin, només n'hi ha un. S'han anat adaptant a la realitat.
I la realitat és que l'avi ja no hi és. No el tornaran a veure, és mort. La realitat és aquesta.
La meva conclusió és que vaig fer el correcte, els vaig dir la veritat, sense gaires detalls. Vaig deixar que reaccionessin com poguessin, vaig respectar els crits, les llàgrimes... totes les seves necessitats. Tant hi fa si dius que ha anat al cel, a la lluna o simplement està enterrat. El fet és que ja no hi és. I això, ho aniran veient dia a dia.
M'alegro d'haver-ho fet així, crec que les meves filles han accptat la mort com a part de la vida.
dimecres, 18 de maig del 2011
Què ha après, a P3?
Ara que ja s'acaba el curs, a les escoles comencem a veure els resultats finals de la feina feta. I dic resultats finals, perquè de fet des de setembre que anem omplint graelles, llibretes i papers amb la informació sobre els aspectes que han assolit o no els nostres alumnes.
Tindrem segurament una graella per veure si han après els colors, en principi groc, blau i vermell, però sempre els treballem tots, directa o indirectament. També mirarem si coneixen les formes bàsiques (cercle, quadrat, triangle), les quantitats 1,2,3 i la seva grafia, a escriure el seu propi nom, a diferenciar-lo dels dels companys i a reconèixer aquests últims. Potser també avaluarem quines lletres reconeix o escriu, si sap fer una sèrie de 2 elements o algun altre aspecte que haguem treballat.
Això són els conceptes, i de fet la majoria d'infants els hauran assolit gairebé tots. Però què passa amb altres aprenentatges? Han après tots els nens i nenes a compartir les seves coses? Han après a jugar junts? Han après a solucionar els petits problemes de cada dia? Han après a escoltar, a respectar el torn de paraula, a expressar les seves opinions i idees sense por? Han après les rutines diàries? Han après les normes de funcionament d'una aula, d'una estona d'esbarjo, de música, de psicomotricitat, d'anglès...?
Des d'aqui us demano que, quan llegiu els informes de final de curs, quan parleu amb mestres i tutors, doneu a cada cosa la importància que té: si avui sap poques lletres, ja les aprendrà demà, però si ara, de ben petit, no aprèn a viure en societat, a complir i respectar normes, a parlar i escoltar, a fer valer la seva opinió quan cal o a canviar-la quan s'adoni d'un error, tot això són coses que difícilment aprendrà més endavant. Recordem que ara estem posant les bases per poder viure en societat i aprendre d'aquesta, per saber treure el màxim profit d'allò que tenim al nostre abast. No es tracta, doncs, d'aprendre "coses", sinó sobretot d'aprendre a aprendre.
Tindrem segurament una graella per veure si han après els colors, en principi groc, blau i vermell, però sempre els treballem tots, directa o indirectament. També mirarem si coneixen les formes bàsiques (cercle, quadrat, triangle), les quantitats 1,2,3 i la seva grafia, a escriure el seu propi nom, a diferenciar-lo dels dels companys i a reconèixer aquests últims. Potser també avaluarem quines lletres reconeix o escriu, si sap fer una sèrie de 2 elements o algun altre aspecte que haguem treballat.
Això són els conceptes, i de fet la majoria d'infants els hauran assolit gairebé tots. Però què passa amb altres aprenentatges? Han après tots els nens i nenes a compartir les seves coses? Han après a jugar junts? Han après a solucionar els petits problemes de cada dia? Han après a escoltar, a respectar el torn de paraula, a expressar les seves opinions i idees sense por? Han après les rutines diàries? Han après les normes de funcionament d'una aula, d'una estona d'esbarjo, de música, de psicomotricitat, d'anglès...?
Des d'aqui us demano que, quan llegiu els informes de final de curs, quan parleu amb mestres i tutors, doneu a cada cosa la importància que té: si avui sap poques lletres, ja les aprendrà demà, però si ara, de ben petit, no aprèn a viure en societat, a complir i respectar normes, a parlar i escoltar, a fer valer la seva opinió quan cal o a canviar-la quan s'adoni d'un error, tot això són coses que difícilment aprendrà més endavant. Recordem que ara estem posant les bases per poder viure en societat i aprendre d'aquesta, per saber treure el màxim profit d'allò que tenim al nostre abast. No es tracta, doncs, d'aprendre "coses", sinó sobretot d'aprendre a aprendre.
dimarts, 22 de març del 2011
Solucionar problemes
Dos dies seguits. Impressionant.
Avui us vull parlar de solucionar (o no) els problemes dels nostres fills.
Molt sovint com a pares pensem que si els nostre fill/a té un problema, sigui quin sigui, nosaltres l'hem de solucionar. I si jo dic que no, estareu d'acord?
Així, d'entrada, ni jo no estic d'acord amb aquesta afirmació.És a dir, si el meu fill s'ha fet mal, bé el curaré i el consolaré,no? I si téproblemes per pagar la hipoteca, si puc donar-li els diners ho faré, no? Doncs si, si parlem de problemes així, si, els solucionaré sempre que pugui.
Ara bé, si el meu petit/a de 3 anys es baralla amb un company, li soluciono el problema? D'entrada, no. En principi l'escolto. Li demostro que per a mí els seus problemes són importants. Escoltat el problema, li pregunto si pot trobar, ell i els seus amics, una solució. Deixo que pensi. No li donc jo la solució, l'impulso a trobar-la sol/a. Si caol, i només si cal, li recordo que sabem parlar, i que les praules són molt sovint la solució.
Es tracta d'ensenyar els nostres infants que :
1. Els seus problemes són reals, són importants, ens preocupen
2. Tenen solució (quasi sempre)
3. Ells poden trobar la solució sols. I ho han de fer
4 Si, per algun motiu i malgrat intentar-ho, no troben solució, els ajudarem. Però no es solucionarem nosaltres, sinó ells.
Hem de recordar que no sempre podrem ser al seu costat per solucionar els seus problemes. Els hem d'ajudar a créixer, a viure la seva vida i a buscar la millor solució per als seus problemes.
Avui us vull parlar de solucionar (o no) els problemes dels nostres fills.
Molt sovint com a pares pensem que si els nostre fill/a té un problema, sigui quin sigui, nosaltres l'hem de solucionar. I si jo dic que no, estareu d'acord?
Així, d'entrada, ni jo no estic d'acord amb aquesta afirmació.És a dir, si el meu fill s'ha fet mal, bé el curaré i el consolaré,no? I si téproblemes per pagar la hipoteca, si puc donar-li els diners ho faré, no? Doncs si, si parlem de problemes així, si, els solucionaré sempre que pugui.
Ara bé, si el meu petit/a de 3 anys es baralla amb un company, li soluciono el problema? D'entrada, no. En principi l'escolto. Li demostro que per a mí els seus problemes són importants. Escoltat el problema, li pregunto si pot trobar, ell i els seus amics, una solució. Deixo que pensi. No li donc jo la solució, l'impulso a trobar-la sol/a. Si caol, i només si cal, li recordo que sabem parlar, i que les praules són molt sovint la solució.
Es tracta d'ensenyar els nostres infants que :
1. Els seus problemes són reals, són importants, ens preocupen
2. Tenen solució (quasi sempre)
3. Ells poden trobar la solució sols. I ho han de fer
4 Si, per algun motiu i malgrat intentar-ho, no troben solució, els ajudarem. Però no es solucionarem nosaltres, sinó ells.
Hem de recordar que no sempre podrem ser al seu costat per solucionar els seus problemes. Els hem d'ajudar a créixer, a viure la seva vida i a buscar la millor solució per als seus problemes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)