Assumir responsabilitats

Després de molt temps sense escriure, avui m'he decidit per un tema que si bé en aquest precís moment serà un agraïment a una persona, en el fons és un tema d'educació, i molt important.
La vida adulta és una vida plagada de responsabilitats, quan marxem de casa assumim la responsabilitat de mantenir el lloc on vivim, ja sigui compartit, en parella o en solitari. adquirim el compromís de mantenir les despeses derivades d'questa vivenda, la seva neteja i conservació.
Quan trobem (per sort) una feina, assumim la responsabilitat de fer-la de la millor manera possible, de complir amb els horaris i les tasques encomenades, de seguir les instruccions rebudes i fins i tot d'assumir la jerarquia existent.
Quan ens casem o anem a viure en parella assumim la responsabilitat de vetllar no només per la nostra felicitat, sinó també la de l'altre. Ara les responsabilitats de la vivenda i les despeses ón compartides, en els bons moments i en els dolents. Per a mi, , tot i que el divorci evidentment existeix per alguna cosa, quan ens casem (a juntem, o sigen com a parella de fet o qualsevol altra modalitat), adquirim la responsabilitat de lluitar junts per tirar endavantaquestes responsabilitats, sabent que hi haurà èpoques on tot és planer i lliscant i d'altres on tot seran pals a les rodes.Assumim, doncs, la responsabilitat de lluitar contra les adversitats junts, de no llençar la tovallola al primer problema.
Amb tot això, cal que ensenyem als nostres infants des de ben petits que han d'assumir les seves responsabilitats, que han de tenir cura de les seves coses, que si volen dur una joguina al carrer serà la seva responsabilitat, que si no endrecen el seu pijama no el trobaran a la nit, que si no cuiden les seves joguines no en tindran, o es trencaran. Cal que els nens i nenes vegin que, com deia un altre post, el seus actes tenen conseqüències, i la manca de responsabilitat també en té. Tots trobarem un dia un cap o un superior que no ens agradarà, i això no ens eximeix d'assumir la nostra responsabilitat i complir amb la feina (sense deixar-nos trepitjar, això si). Hem d'aprendre que cal perseverar, que no es pot deixar una feina sense tenir-ne un a altra, ja que les responsabilitat no desapareixen.
Per últim, dir que de vegades es fa difícil assumir aquestes responsabilitats, que en temps de crisi com els actuals s'han de prendre doloroses decisions, com ara vendre un pis, canviar de feina per una de categoria suposadament inferior (ja en parlaré en un altre post, de les categories en la feina), treure els nens de les activitats extraescolars o suprimir comoditats i luxes com internet, la tele, el gimnàs... I aqui és on vaig, amics, per fer això cal tenir-los molt ben posats, cal se valent/a per fer un pas enrera, que no serà per tornar enrera sinó per agafar embranzida i lluitar per la família.
A tots els que esteu en aquesta situació, que busqueu o trobeu feines que fa temps que no feieu o que mai us havieu plantejat, penseu que cal molta valentia per anar endavant amb la responsabilitat amb la vostra família i sortit d'aquest po on estem tots. Anar enrera?? NO! això és ser valent, agafar el toro per les banyes i plantar cara als mals temps. Gràcies!