Avui el post és total i absolutament familiar. Els peques de la casa han dit el seu vers, i ens ha agradat tant que el volem compartir.
dilluns, 27 de desembre del 2010
dimarts, 7 de desembre del 2010
Un nus al llençol
Aquest vespre m'he posat a fer les tasques d'un dels cursos que segueixo, un que per norma general és avorrit i poc interessant. Al començar el segon mòdul (o tema, com s'ha dit tota la vida), hi havia un powerpoint molt interessant.
L'he començat a llegir amb poques expectatives, per un cantó pel contingut general del curs, i per l'altre per la primera plana. Sovint sento gent parlar del temps que passen amb els fills en termes de quantitat, i no de qualitat, i pensava que el powerpoint aniria en aquesta línia, que hem d'estar tot el temps possible amb ells, sense donar cap importància a què en fem, d'aquest temps.
L'he mirat, i la veritat és que m'ha encantat.
Llegiu-lo, penseu i si hi creieu, obreu en conseqüència: no es tracta de passar 20 hores al dia amb els fills, sinó de fer-los saber de la manera que sigui el que sentim per ells, ja sigui amb paraules, gests, mirades... com aquest pare, que... mireu el powerpoint i ho sabreu!
En definitiva, que el més important no és que li diguem 3 cops al dia que els estimem (cosa que tampoc està malament), sinó que ho percebin. I una cosa que no diu la presentació: que no tothom percep el mateix, que hem de saber entendre cada infant, i veure si ho ha interioritzat o no. És a dir, potser un nen/a en té prou amb jugar 3 minuts al dia amb el pare, i un altre en necessita 10, o el tercer només vol xerrar de tornada de l'escola. L'important no és què fem, sinó com ho perceben.
I això és tot per avui. Bona nit
http://www.slideshare.net/yroset/un-nus-al-llenol-3937865?from=ss_embedtp://
L'he començat a llegir amb poques expectatives, per un cantó pel contingut general del curs, i per l'altre per la primera plana. Sovint sento gent parlar del temps que passen amb els fills en termes de quantitat, i no de qualitat, i pensava que el powerpoint aniria en aquesta línia, que hem d'estar tot el temps possible amb ells, sense donar cap importància a què en fem, d'aquest temps.
L'he mirat, i la veritat és que m'ha encantat.
Llegiu-lo, penseu i si hi creieu, obreu en conseqüència: no es tracta de passar 20 hores al dia amb els fills, sinó de fer-los saber de la manera que sigui el que sentim per ells, ja sigui amb paraules, gests, mirades... com aquest pare, que... mireu el powerpoint i ho sabreu!
En definitiva, que el més important no és que li diguem 3 cops al dia que els estimem (cosa que tampoc està malament), sinó que ho percebin. I una cosa que no diu la presentació: que no tothom percep el mateix, que hem de saber entendre cada infant, i veure si ho ha interioritzat o no. És a dir, potser un nen/a en té prou amb jugar 3 minuts al dia amb el pare, i un altre en necessita 10, o el tercer només vol xerrar de tornada de l'escola. L'important no és què fem, sinó com ho perceben.
I això és tot per avui. Bona nit
http://www.slideshare.net/yroset/un-nus-al-llenol-3937865?from=ss_embedtp://
diumenge, 7 de novembre del 2010
Polls
http://espaiescoles.farmaceuticonline.com/ca/6-8-anys/452-piojos?start=5&start=0
Aquesta setmana a casa hem tingut uns companys de pis inesperats i indesitjats:els polls.
Les nenes i jo, unes més i altres menys, hem patit els molestos polls. Hem iniciat el tractament adequat i hem informat a l'escola i als amics amb fills amb els que haviem estat el cap de setmana, i he de dir que hi ha gent que encara em sorprèn.
Quan a les escoles posem el cartellet d'avís de polls, encara es veuen cares de sorpesa i se senten comentaris despectius referents a les persones amb tendència a tenir polls.
Quan jo era petita i desgraciadament agafava polls tot sovint, ens sorpenia que encara hi hagués gent amb prejudicis sobre els polls, gent que pensava que els infants amb el cabell brut eren qui els agafava. I ara, que tinc filles en edat escolar, quina és la meva sorpesa quan sento gent amb les mateixes idees, gent que encara fa cara de fàstic, que culpabilitza els infants amb tendència agafar-ne.
Si des d'aqui puc sensibilitzar ni que sigui una sola `persona perquè entengui que els polls els pot agafar tothom, que la persona que té la desgràcia d'agradar-los no ha ser mai motiu de crítica, burla ni molt menys ser etiquetat, ho donaré com a feina ben feta.
I us deixo un enllaç que he trobat, que ho explica clarament.
i RECORDEU, ALS POLLS ELS AGRADEN ELS CABELLS NETS I FINS!
Aquesta setmana a casa hem tingut uns companys de pis inesperats i indesitjats:els polls.
Les nenes i jo, unes més i altres menys, hem patit els molestos polls. Hem iniciat el tractament adequat i hem informat a l'escola i als amics amb fills amb els que haviem estat el cap de setmana, i he de dir que hi ha gent que encara em sorprèn.
Quan a les escoles posem el cartellet d'avís de polls, encara es veuen cares de sorpesa i se senten comentaris despectius referents a les persones amb tendència a tenir polls.
Quan jo era petita i desgraciadament agafava polls tot sovint, ens sorpenia que encara hi hagués gent amb prejudicis sobre els polls, gent que pensava que els infants amb el cabell brut eren qui els agafava. I ara, que tinc filles en edat escolar, quina és la meva sorpesa quan sento gent amb les mateixes idees, gent que encara fa cara de fàstic, que culpabilitza els infants amb tendència agafar-ne.
Si des d'aqui puc sensibilitzar ni que sigui una sola `persona perquè entengui que els polls els pot agafar tothom, que la persona que té la desgràcia d'agradar-los no ha ser mai motiu de crítica, burla ni molt menys ser etiquetat, ho donaré com a feina ben feta.
I us deixo un enllaç que he trobat, que ho explica clarament.
i RECORDEU, ALS POLLS ELS AGRADEN ELS CABELLS NETS I FINS!
dimecres, 20 d’octubre del 2010
L'inici de p3
Ara que ja fa una mica més d'un mes que ha començat el curs, que els menuts de l'escola (P3) ja tenen una idea del que és "anar al cole" i el que esperem d'ells, és qua arriba el moment d'explicar a le sfamílies quins són les coses que poden fer des de casa per tal d'ajudar els seus fills/es abans d'iniciar aquesta etapa i durant el primer curs.
El més important a P3 és el treball dels hàbits: coses que fem cada dia i que han d'esdevenir rutines en la seva vida, coses que es fan cada dia d'un manera gairebé mecànica.
Algunes d'aquestes coses són: posar-se i treure's la bata, seure quan cal, escoltar els companys i la mestra, esperar el torn per parlar i aixecar la mà quan ho volen fer...
Només per aquestes poquetes coses, ja hi ha molta feina a fer, que es pot facilitar des de casa. Per exemple, és important que abans de començar el curs (el més aviat millor), acostumem els petits a vestir-se i despullar-se sols o amb poca ajuda, que posem una cinta a les jaquetes i els ensenyem que l'han de penjar per aqui, que marquem les seves pertinences amb el seu nom i els ho ensenyem, per tal que es vagin familiaritzant amb l'escriptura d'aquest. També cal que els anem ensenyant que quan parlem han d'esperar un moment abans de parlar ells, que no poden interrompre una conversa si no és per una cosa que no pugui esperar.
De cara a les tasques escolars, podem potenciar la seva motricitat fina enganxant i desenganxant gomets (o cromos, o enganxines), activitat que sembla molt fàcil, però comporta dificultats per molts nens. També estendre roba amb pinces i pintar amb guix, retoladors gruixuts, llapis... En definitiva qualsevol activitat que suposi fer la pinça amb els dits.
També és mjolt útil lligat amb l'anterior post sobre escoltar i parlar, que quan anem al supermercat els ensenyem nou vocabulari (hi ha moltes pomes vermelles, això és una castanya, dona'm tres taronges...), que quan els donem la roba expressem les seves qualitats (Et poses el vestit vermell, les mitges et van petites, m'agraden els pantalons curts grocs...), així com demanar-los la seva opinió sobre aquestes coses.
Per avui plego, amb la il·lusió de veure com els nens i nenes de la meva classe van assolint dia a dia els petits objectius que els proposem.
El més important a P3 és el treball dels hàbits: coses que fem cada dia i que han d'esdevenir rutines en la seva vida, coses que es fan cada dia d'un manera gairebé mecànica.
Algunes d'aquestes coses són: posar-se i treure's la bata, seure quan cal, escoltar els companys i la mestra, esperar el torn per parlar i aixecar la mà quan ho volen fer...
Només per aquestes poquetes coses, ja hi ha molta feina a fer, que es pot facilitar des de casa. Per exemple, és important que abans de començar el curs (el més aviat millor), acostumem els petits a vestir-se i despullar-se sols o amb poca ajuda, que posem una cinta a les jaquetes i els ensenyem que l'han de penjar per aqui, que marquem les seves pertinences amb el seu nom i els ho ensenyem, per tal que es vagin familiaritzant amb l'escriptura d'aquest. També cal que els anem ensenyant que quan parlem han d'esperar un moment abans de parlar ells, que no poden interrompre una conversa si no és per una cosa que no pugui esperar.
De cara a les tasques escolars, podem potenciar la seva motricitat fina enganxant i desenganxant gomets (o cromos, o enganxines), activitat que sembla molt fàcil, però comporta dificultats per molts nens. També estendre roba amb pinces i pintar amb guix, retoladors gruixuts, llapis... En definitiva qualsevol activitat que suposi fer la pinça amb els dits.
També és mjolt útil lligat amb l'anterior post sobre escoltar i parlar, que quan anem al supermercat els ensenyem nou vocabulari (hi ha moltes pomes vermelles, això és una castanya, dona'm tres taronges...), que quan els donem la roba expressem les seves qualitats (Et poses el vestit vermell, les mitges et van petites, m'agraden els pantalons curts grocs...), així com demanar-los la seva opinió sobre aquestes coses.
Per avui plego, amb la il·lusió de veure com els nens i nenes de la meva classe van assolint dia a dia els petits objectius que els proposem.
dimarts, 13 de juliol del 2010
Escoltar i parlar
Sovint pares i mestres ens queixem que els infants (i molts adults) no saben escoltar.
La vida actualment és un no parar de coses a fer, de mirar el rellotge, d'obligacions i quan finalment parem, de tele. És cert que molt infants no saben escoltar, però, els n'hem ensenyat? Escoltar, i parlar són habilitats imprescindibles per a la vida, però com qualsevol habilitat cal exercitar-la. Si a finals de l'educació infantil acribillem els infants amb activitats de lectoescriptura (i d'aquest tema ja en parlaré un altre dia), per què no fem el mateix amb activitats d'escoltar i de parlar?
Cal que expliquem contes, que demanem als nens i nenes que ens n'expliquin ells, que resumim al final del dia les coses més interessants o importants que ens han passat ( i dic que ens han passat, no que hem fet, perquè parlar inclou parlar del que sentim, no només del que fem), que escoltem allò que ens volen explicar ells sense posar per endavant la rentadora, l'escombra o el sopar. No passa res si un dia sopem més tard, si la rentadora es queda sense posar o si no hem fregat el terra, però si no ensenyem els infants a parlar i a escoltar si que passarà alguna cosa.
Cal per una part donar importància al que ens expliquen, cal que preguntem, que acostumem els infants a tenir una estona de diàleg, que pot ser al cotxe anant cap a extraescolars, al parc mentre berenem, a l'hora de sopar, mentre són a la banyera o en qualsevol altre moment.
Cal ensenyar també quin és el moment per parlar, quan els grans estan parlant per telèfon i no poden, o quan la veïna està a l'ascensor amb nosaltres i no cal explicar-li segons què.
Parlar i escoltar requereixen molts coneixements, de vocabulari, de comportament, d'esperar el torn, de pensar i estructurar les frases, de resumir, d'exposar fets... Practiquem aquestes habilitats cada dia.
La millor manera d'ensenyar els nostres fills a escoltar i parlar és parlant-los i escoltant-los.
La vida actualment és un no parar de coses a fer, de mirar el rellotge, d'obligacions i quan finalment parem, de tele. És cert que molt infants no saben escoltar, però, els n'hem ensenyat? Escoltar, i parlar són habilitats imprescindibles per a la vida, però com qualsevol habilitat cal exercitar-la. Si a finals de l'educació infantil acribillem els infants amb activitats de lectoescriptura (i d'aquest tema ja en parlaré un altre dia), per què no fem el mateix amb activitats d'escoltar i de parlar?
Cal que expliquem contes, que demanem als nens i nenes que ens n'expliquin ells, que resumim al final del dia les coses més interessants o importants que ens han passat ( i dic que ens han passat, no que hem fet, perquè parlar inclou parlar del que sentim, no només del que fem), que escoltem allò que ens volen explicar ells sense posar per endavant la rentadora, l'escombra o el sopar. No passa res si un dia sopem més tard, si la rentadora es queda sense posar o si no hem fregat el terra, però si no ensenyem els infants a parlar i a escoltar si que passarà alguna cosa.
Cal per una part donar importància al que ens expliquen, cal que preguntem, que acostumem els infants a tenir una estona de diàleg, que pot ser al cotxe anant cap a extraescolars, al parc mentre berenem, a l'hora de sopar, mentre són a la banyera o en qualsevol altre moment.
Cal ensenyar també quin és el moment per parlar, quan els grans estan parlant per telèfon i no poden, o quan la veïna està a l'ascensor amb nosaltres i no cal explicar-li segons què.
Parlar i escoltar requereixen molts coneixements, de vocabulari, de comportament, d'esperar el torn, de pensar i estructurar les frases, de resumir, d'exposar fets... Practiquem aquestes habilitats cada dia.
La millor manera d'ensenyar els nostres fills a escoltar i parlar és parlant-los i escoltant-los.
dimecres, 7 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
Educar- Actes i conseqüències
Seguim amb el tema de l'educació.
A la programació que vaig preparar per les oposicions , que parlava sobre les emocions, una de les unitats didàctiques es deia "Fas una cosa i en passa una altra".
Si en el post "educar" deia qu cal ignorar els comportaments que no siguin adeuqats per viure en societat, ara vaig una mica més enllà: certs comportament, a més de ser ignorats, han de portar una conseqüència. Hem de fer que els infants s'adonin que quen fan o diuen alguna cosa hi ha no repercussions sinó conseqüències, que els actes estan encadenats.
Si m'han dit que surti de la piscina i no ho he fet, demà no hi podré anar perquè hi perdem massa temps; si no he recollit les joguines de terra pot ser que els pares les escombrin i em quedi sense, si crido als pares ells no voldran escoltar-me... i així amb totes les petites coses de la infància.
Cal que sapiguem perdonar, però cal també que els infants vagin aprenent que tots els seus actes (tots els actes de tothom) provoquen unes conseqüències, que no poden fer allò que volen sense atenir-se després a allò que comporten.
Podem començar per coses petites (si no vigiles i et cau el suc no n'hi ha més i no en pots beure, si no comparteixes una pilota hauràs de jugar sol, si no et vesteixes aniràs al cole amb pijama...) i anar-ho aplicant en totes les nostres accions.
Perquè, quan ens fem grans, encara serà així. Si no paguem la hipoteca ens treuran el pis, si no fem bé la feina ens faran fora (i de vegades si la fem bé també), si no anem a comprar no podrem sopar...
Perquè tots, TOTS els actes tenen conseqüències. Eduquem els nostres fills
A la programació que vaig preparar per les oposicions , que parlava sobre les emocions, una de les unitats didàctiques es deia "Fas una cosa i en passa una altra".
Si en el post "educar" deia qu cal ignorar els comportaments que no siguin adeuqats per viure en societat, ara vaig una mica més enllà: certs comportament, a més de ser ignorats, han de portar una conseqüència. Hem de fer que els infants s'adonin que quen fan o diuen alguna cosa hi ha no repercussions sinó conseqüències, que els actes estan encadenats.
Si m'han dit que surti de la piscina i no ho he fet, demà no hi podré anar perquè hi perdem massa temps; si no he recollit les joguines de terra pot ser que els pares les escombrin i em quedi sense, si crido als pares ells no voldran escoltar-me... i així amb totes les petites coses de la infància.
Cal que sapiguem perdonar, però cal també que els infants vagin aprenent que tots els seus actes (tots els actes de tothom) provoquen unes conseqüències, que no poden fer allò que volen sense atenir-se després a allò que comporten.
Podem començar per coses petites (si no vigiles i et cau el suc no n'hi ha més i no en pots beure, si no comparteixes una pilota hauràs de jugar sol, si no et vesteixes aniràs al cole amb pijama...) i anar-ho aplicant en totes les nostres accions.
Perquè, quan ens fem grans, encara serà així. Si no paguem la hipoteca ens treuran el pis, si no fem bé la feina ens faran fora (i de vegades si la fem bé també), si no anem a comprar no podrem sopar...
Perquè tots, TOTS els actes tenen conseqüències. Eduquem els nostres fills
dilluns, 5 de juliol del 2010
Educar
Educar
Aquesta paraula que està en boca de tothom, què vol dir?
Segons la wikipedia: l'educacio és el procés pel qual la societat actual transmet, de manera deliberada, els seus coneixements acumulats, aptituds i valors d'una generació a una altra.
Representa que els adults ja estem educats. Els observo, i en alguns casos (massa) m'adono que l'esducació ha fracassat.
Per començar, i en l'aspecte més extern, molts adults que han rebut educació formal no saben ni escriure: no posen punts, accents, ni res semblant. Pot ser per manca de pràctica i no té cap importància.
El que sí que és important, el que sobta i no entenc, és com adults educats en famílies amoroses, educades, amables, que saben què són els bons comportaments i els bons sentiments, no hagin interioritzat aquesta part tan important de l'educació. No parlo de famílies rurals amb problemes econòmics i socials, sinó de famílies amb feines més o menys estables, amb amor per donar i vendre, on molts dels seus membres s'estimen i es dónen suport malgrat els defectes d'uns i altres. Parlo d'aquestes famílies, on tot sovint hi ha un membre que no sap parlar, que només crida i ploriqueja com una criatura, que escup verí per la boca sense pensar abans si farà mal o a qui en farà. persones que creuen que els fills, els germans, els pares... els deuen respecte pel sol fet d'existir.
No les entenc, aquestes persones. De fet, perdoneu, no les vull entendre.
Es diu que els nens petits que encara no han assimilat els conceptes de l'educació se'ls ha d'ignorar. I què en fem, dels adults que no ho han fet ni tenen intenció d'intentar-ho?
Ho sento, però em nego a deixar-los passar les seves rabietes i pataletes. No els donaré peixet perquè ho continuïn fent, però per part meva els esborro del meu mapa. Ignorància, diem per les criatures. Doncs jo, adults maeducats, us ignoro.
A la vida d'ha de donar segones oportunitats, potser també terceres i quartes. Sempre que es vegi en l'infractor la intenció de millorar, de canviar, d'aprendre. Si un d'aquests adults suposadament educats i sense intnció de canvi em fa una mala jugada, la hi deixaré passar. La segona me la colará. La tercera... ja no seré al seu costat per permetre que em faci mal.
I a casa meva em diran rencorosa. Ho sé. En sóc. Però igual ho sóc per les persones maleducades que per les que m'estimo. Per aquells que m'estimen i m'ho demostren de tant en tant seré tan rencorosa que recordaré tots els petons, ttes les abraçades, totes les mirades dolces, els balls i els moments de riure. i oblidaré els dolents, perquè han estat pocs i poc importants.
Eduquem, no només els infants sinó també els adults que ens envolten.
Bona nit
Aquesta paraula que està en boca de tothom, què vol dir?
Segons la wikipedia: l'educacio és el procés pel qual la societat actual transmet, de manera deliberada, els seus coneixements acumulats, aptituds i valors d'una generació a una altra.
Representa que els adults ja estem educats. Els observo, i en alguns casos (massa) m'adono que l'esducació ha fracassat.
Per començar, i en l'aspecte més extern, molts adults que han rebut educació formal no saben ni escriure: no posen punts, accents, ni res semblant. Pot ser per manca de pràctica i no té cap importància.
El que sí que és important, el que sobta i no entenc, és com adults educats en famílies amoroses, educades, amables, que saben què són els bons comportaments i els bons sentiments, no hagin interioritzat aquesta part tan important de l'educació. No parlo de famílies rurals amb problemes econòmics i socials, sinó de famílies amb feines més o menys estables, amb amor per donar i vendre, on molts dels seus membres s'estimen i es dónen suport malgrat els defectes d'uns i altres. Parlo d'aquestes famílies, on tot sovint hi ha un membre que no sap parlar, que només crida i ploriqueja com una criatura, que escup verí per la boca sense pensar abans si farà mal o a qui en farà. persones que creuen que els fills, els germans, els pares... els deuen respecte pel sol fet d'existir.
No les entenc, aquestes persones. De fet, perdoneu, no les vull entendre.
Es diu que els nens petits que encara no han assimilat els conceptes de l'educació se'ls ha d'ignorar. I què en fem, dels adults que no ho han fet ni tenen intenció d'intentar-ho?
Ho sento, però em nego a deixar-los passar les seves rabietes i pataletes. No els donaré peixet perquè ho continuïn fent, però per part meva els esborro del meu mapa. Ignorància, diem per les criatures. Doncs jo, adults maeducats, us ignoro.
A la vida d'ha de donar segones oportunitats, potser també terceres i quartes. Sempre que es vegi en l'infractor la intenció de millorar, de canviar, d'aprendre. Si un d'aquests adults suposadament educats i sense intnció de canvi em fa una mala jugada, la hi deixaré passar. La segona me la colará. La tercera... ja no seré al seu costat per permetre que em faci mal.
I a casa meva em diran rencorosa. Ho sé. En sóc. Però igual ho sóc per les persones maleducades que per les que m'estimo. Per aquells que m'estimen i m'ho demostren de tant en tant seré tan rencorosa que recordaré tots els petons, ttes les abraçades, totes les mirades dolces, els balls i els moments de riure. i oblidaré els dolents, perquè han estat pocs i poc importants.
Eduquem, no només els infants sinó també els adults que ens envolten.
Bona nit
dissabte, 19 de juny del 2010
Pit o bibe? Dormir sol o amb els pares?
Quan et quedes embarassada se t¡obren un munt d'interogants. Alguns estan relacionats amb la criança dels infants, amb coses bàsiques com si donar pit o biberó o si deixar el bebé dormir al llit dels pares o fer-lo dormir sol.
Els que em coneixeu sabeu que amb les meves dues filles la opció era rotundament dormir al seu bressol i alimentar-les amb biberó.
Ara bé, si em pregunten, què recomano, ara que ja hi he passat (amb una nena de 2 anys i mig i una de gairebé 6)? Recomano escoltar si us ve de gust les opinions i experiències dels altres, fer-los callar si no voleu sentir batalletes, i triar el que us convingui a vosaltres.
Què vull dir? Doncs mireu, a mi per mtius personals, per convicció, per forma de vida... em conveia que les nenes dormissin des del primer dia a la seva habitació en el seu bressol. Perquè el meu marit i jo sortim sovint sols i voliem que fossin capaces de dormir a casa dels avis sense problemes, perquè ens agrada la intimitat de l'habitació sense altres persones, perquè sabem que no podriem dormir si les tinguessim al llit amb nosaltres. Va ser la nostra opció, estavem plenament convençuts del que feiem i vam encertar. Vol dir això que crec que tothom ho ha de fer així? NOOOOOOO, vol dir que era la millor opció per a nosaltres!!
Amb el pit o el biberó va ser el mateix: per diversos motius a tots dos però sobretot a mi em convencia molt més la opció del biberó. Vaig escoltar les opinions benintencionades que em parlaven de la salut, del lligam mare-fill i altres. Ho vaig rumiar bé, no penseu que va ser una decisió presa de pressa. I vaig decidir que no volia provar de donar el pit a les meves filles. Amb la gran va anar molt bé, menjava molt, s'engreixava i no es posava mai malalta. Amb la petita va ser diferent: des del primer moment de néixer no menjava, quan ho feia vomitava, i més endavant li van diagnosticar intolerància a la lactosa (no al·lèrgia, de fet se li va passar amb el temps), i des del principi es va manifestar addicta a les bronquitis.
Crec que va tenir alguna relació una cosa amb l'altra? No. Rotundament. Crec que té més a veure amb que va néixer a l'hivern, amb que era petitona, immadura i que en ser germana petita enganxava els virus de la seva germana.
Què recomano, doncs? Que us plantegeu què us va bé a vosaltres. A vosaltres, no a la resta del món. Jo ho he fet així, però si tu em dius que necessites sentir la pell del teu bebé i no en tens prou amb abraçaçar-lo, que et sentiràs millor si li dónes el pit, que t'agrada compartir el teu llit amb el teu infant... en definitiva, que la teva opció és aquesta, jo et diré que endavant.
Cada un hem de fer les coses tal com ens sembli a nosaltres. Si fem les coses convençuts del que fem, no perquè toca o perquè tothom ho fa o perquè el llibre de l'autor de moda ho recomana, si ho fem amb amor i amb seguretat, estarà ben fet.
Els que em coneixeu sabeu que amb les meves dues filles la opció era rotundament dormir al seu bressol i alimentar-les amb biberó.
Ara bé, si em pregunten, què recomano, ara que ja hi he passat (amb una nena de 2 anys i mig i una de gairebé 6)? Recomano escoltar si us ve de gust les opinions i experiències dels altres, fer-los callar si no voleu sentir batalletes, i triar el que us convingui a vosaltres.
Què vull dir? Doncs mireu, a mi per mtius personals, per convicció, per forma de vida... em conveia que les nenes dormissin des del primer dia a la seva habitació en el seu bressol. Perquè el meu marit i jo sortim sovint sols i voliem que fossin capaces de dormir a casa dels avis sense problemes, perquè ens agrada la intimitat de l'habitació sense altres persones, perquè sabem que no podriem dormir si les tinguessim al llit amb nosaltres. Va ser la nostra opció, estavem plenament convençuts del que feiem i vam encertar. Vol dir això que crec que tothom ho ha de fer així? NOOOOOOO, vol dir que era la millor opció per a nosaltres!!
Amb el pit o el biberó va ser el mateix: per diversos motius a tots dos però sobretot a mi em convencia molt més la opció del biberó. Vaig escoltar les opinions benintencionades que em parlaven de la salut, del lligam mare-fill i altres. Ho vaig rumiar bé, no penseu que va ser una decisió presa de pressa. I vaig decidir que no volia provar de donar el pit a les meves filles. Amb la gran va anar molt bé, menjava molt, s'engreixava i no es posava mai malalta. Amb la petita va ser diferent: des del primer moment de néixer no menjava, quan ho feia vomitava, i més endavant li van diagnosticar intolerància a la lactosa (no al·lèrgia, de fet se li va passar amb el temps), i des del principi es va manifestar addicta a les bronquitis.
Crec que va tenir alguna relació una cosa amb l'altra? No. Rotundament. Crec que té més a veure amb que va néixer a l'hivern, amb que era petitona, immadura i que en ser germana petita enganxava els virus de la seva germana.
Què recomano, doncs? Que us plantegeu què us va bé a vosaltres. A vosaltres, no a la resta del món. Jo ho he fet així, però si tu em dius que necessites sentir la pell del teu bebé i no en tens prou amb abraçaçar-lo, que et sentiràs millor si li dónes el pit, que t'agrada compartir el teu llit amb el teu infant... en definitiva, que la teva opció és aquesta, jo et diré que endavant.
Cada un hem de fer les coses tal com ens sembli a nosaltres. Si fem les coses convençuts del que fem, no perquè toca o perquè tothom ho fa o perquè el llibre de l'autor de moda ho recomana, si ho fem amb amor i amb seguretat, estarà ben fet.
Avui començo
Ja fa dies que em passa pel cap la idea d'escriure un blog.
La primera idea va ser un blog d'ensenyament, ja que m'acabo de treure les oposicions d'educació infantil. Tindré ganes sovint d'escriure sobre el tema?
Una altra opció era un blog relacionat amb la maternitat o amb la vida en general. El dilema és el mateix.
Així doncs, he decidit que escriuré el que vulgui quan em vingui de gust, del tema que sigui.
Segur que hi haurà mesos amb moltes entrades i d'altres amb poquissimes coses (o cap).
Ens anirem coneixent i veient com va. Espero comentaris
La primera idea va ser un blog d'ensenyament, ja que m'acabo de treure les oposicions d'educació infantil. Tindré ganes sovint d'escriure sobre el tema?
Una altra opció era un blog relacionat amb la maternitat o amb la vida en general. El dilema és el mateix.
Així doncs, he decidit que escriuré el que vulgui quan em vingui de gust, del tema que sigui.
Segur que hi haurà mesos amb moltes entrades i d'altres amb poquissimes coses (o cap).
Ens anirem coneixent i veient com va. Espero comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)