Dos dies seguits. Impressionant.
Avui us vull parlar de solucionar (o no) els problemes dels nostres fills.
Molt sovint com a pares pensem que si els nostre fill/a té un problema, sigui quin sigui, nosaltres l'hem de solucionar. I si jo dic que no, estareu d'acord?
Així, d'entrada, ni jo no estic d'acord amb aquesta afirmació.És a dir, si el meu fill s'ha fet mal, bé el curaré i el consolaré,no? I si téproblemes per pagar la hipoteca, si puc donar-li els diners ho faré, no? Doncs si, si parlem de problemes així, si, els solucionaré sempre que pugui.
Ara bé, si el meu petit/a de 3 anys es baralla amb un company, li soluciono el problema? D'entrada, no. En principi l'escolto. Li demostro que per a mí els seus problemes són importants. Escoltat el problema, li pregunto si pot trobar, ell i els seus amics, una solució. Deixo que pensi. No li donc jo la solució, l'impulso a trobar-la sol/a. Si caol, i només si cal, li recordo que sabem parlar, i que les praules són molt sovint la solució.
Es tracta d'ensenyar els nostres infants que :
1. Els seus problemes són reals, són importants, ens preocupen
2. Tenen solució (quasi sempre)
3. Ells poden trobar la solució sols. I ho han de fer
4 Si, per algun motiu i malgrat intentar-ho, no troben solució, els ajudarem. Però no es solucionarem nosaltres, sinó ells.
Hem de recordar que no sempre podrem ser al seu costat per solucionar els seus problemes. Els hem d'ajudar a créixer, a viure la seva vida i a buscar la millor solució per als seus problemes.
dimarts, 22 de març del 2011
dilluns, 21 de març del 2011
Necessitats
Ara que estem en temps de crisi, ens hem de plantejar quines són les nostres necessitats. És evident qu necessitem un lloc digne per viure, menjar i beure. Això són les coses bàsiques. També necessiten pagar les factures que aquestes necessitats bàsiques comporten, que no són poques ni petites.
Després necessitem alrtres aliments: aliments per a la ment, per al cor, no sé si parlar d'ànima, però crec que ja podeu veure per on vaig.
Aquestes necessitats poden ser molt complicades de cobrir, o ppoden ser tan fàcils com una paraula, un gest, una carícia. Pots necessitar parlar, o estar en silenci en bona companyia; pots necessitar cridar, plorar, enfdar-te, sabent que el teu interlocutor ho entendrà i et deixarà fer-ho sigui o no realment a qui van dirigits els crits.Pots necessitar una feina, que a més de donar-te dinars, ompli els teus abhels, les teves inquietuds. Pots necessitar una mà amiga, una carícia, una mirada carinyosa, un petó.
I, de vegades, com avui, potser n'hi ha prou amb gastar, que no malgastar, uns pocs d'aqusts diners qua intentem estalviar, en un parell d'entrades de cine i una hamburguesa per compartir coses tan grans com una pel·lícula, una conversa, un xic de passeig i un sopar en companyia.
De vegades sabem expressar aquestes necessitats, i altres vegades no sabem demanar allò que necessitem. Caldria que tots intentessim vetllar per tenir cobertes les nostres necessitats, i també dedicar un xic del nostre esforç a esbrinar les necessitats dels nostres. També haurem d'aprendre a demanar, no a esperar.
Bona nit
Després necessitem alrtres aliments: aliments per a la ment, per al cor, no sé si parlar d'ànima, però crec que ja podeu veure per on vaig.
Aquestes necessitats poden ser molt complicades de cobrir, o ppoden ser tan fàcils com una paraula, un gest, una carícia. Pots necessitar parlar, o estar en silenci en bona companyia; pots necessitar cridar, plorar, enfdar-te, sabent que el teu interlocutor ho entendrà i et deixarà fer-ho sigui o no realment a qui van dirigits els crits.Pots necessitar una feina, que a més de donar-te dinars, ompli els teus abhels, les teves inquietuds. Pots necessitar una mà amiga, una carícia, una mirada carinyosa, un petó.
I, de vegades, com avui, potser n'hi ha prou amb gastar, que no malgastar, uns pocs d'aqusts diners qua intentem estalviar, en un parell d'entrades de cine i una hamburguesa per compartir coses tan grans com una pel·lícula, una conversa, un xic de passeig i un sopar en companyia.
De vegades sabem expressar aquestes necessitats, i altres vegades no sabem demanar allò que necessitem. Caldria que tots intentessim vetllar per tenir cobertes les nostres necessitats, i també dedicar un xic del nostre esforç a esbrinar les necessitats dels nostres. També haurem d'aprendre a demanar, no a esperar.
Bona nit
dilluns, 7 de març del 2011
Les professions i la seva importància
Sovint e l'escola treballem el tema de les professions, i sovint també demanem a les famílies dels nostres alumnes que vinguin a explicar el seu ofici. De vegades, però, ems trobem pares i mares que pensen que no fan res d'important, que la seva feina no és digna d'explicar als infants.
I jo em pregunto: quina feina no és necessària? No fan falta advocats i metges? No necessitem dissenyadors i publicistes? No calen cuiners, cambrers i fregaplats? No és digne ser netejador? No hi ha al món dependents, vigilants de parquímetres, cobradors de peatges, escombriaires, policies, fusters, taquileers del cinema, treballadors de centres d'oci...? I no són tots dignes, i, sobretot, necessaris?
Jo ho tinc clar, i així ho transmeto als meus alumnes: en aquest món tot els oficis tenen cabuda, no tothom ha d'anar a la universitat ni tenir un alt càrrec ni ser ministre. És més, tots són necessaris.
Jo els plantejo sempre una pregunta, i us convido a que us la feu: Com seria el món si no hi hagués escombriaires? Llavors, són necessaris? És, per tant, una professió digna?
Aqui us deixo, i tingueu la professió que tingueu, encara que fós la més antiga, aquella que no es pot ni mencionar, penseu que sou útils a algú, que feu feliç algú, que us esteu guanyant el pa que mengeu i tirant andavant la vostra família. El vostre, per tant, és un ofici que tingui o no tingui prestigi en aquest moment (que. com tot, depèn de la moda) és digne i necessari, I si heu triat que el vostre ofici sigui la vostra família, penso el mateix!
I jo em pregunto: quina feina no és necessària? No fan falta advocats i metges? No necessitem dissenyadors i publicistes? No calen cuiners, cambrers i fregaplats? No és digne ser netejador? No hi ha al món dependents, vigilants de parquímetres, cobradors de peatges, escombriaires, policies, fusters, taquileers del cinema, treballadors de centres d'oci...? I no són tots dignes, i, sobretot, necessaris?
Jo ho tinc clar, i així ho transmeto als meus alumnes: en aquest món tot els oficis tenen cabuda, no tothom ha d'anar a la universitat ni tenir un alt càrrec ni ser ministre. És més, tots són necessaris.
Jo els plantejo sempre una pregunta, i us convido a que us la feu: Com seria el món si no hi hagués escombriaires? Llavors, són necessaris? És, per tant, una professió digna?
Aqui us deixo, i tingueu la professió que tingueu, encara que fós la més antiga, aquella que no es pot ni mencionar, penseu que sou útils a algú, que feu feliç algú, que us esteu guanyant el pa que mengeu i tirant andavant la vostra família. El vostre, per tant, és un ofici que tingui o no tingui prestigi en aquest moment (que. com tot, depèn de la moda) és digne i necessari, I si heu triat que el vostre ofici sigui la vostra família, penso el mateix!
dimecres, 2 de març del 2011
Assumir responsabilitats
Després de molt temps sense escriure, avui m'he decidit per un tema que si bé en aquest precís moment serà un agraïment a una persona, en el fons és un tema d'educació, i molt important.
La vida adulta és una vida plagada de responsabilitats, quan marxem de casa assumim la responsabilitat de mantenir el lloc on vivim, ja sigui compartit, en parella o en solitari. adquirim el compromís de mantenir les despeses derivades d'questa vivenda, la seva neteja i conservació.
Quan trobem (per sort) una feina, assumim la responsabilitat de fer-la de la millor manera possible, de complir amb els horaris i les tasques encomenades, de seguir les instruccions rebudes i fins i tot d'assumir la jerarquia existent.
Quan ens casem o anem a viure en parella assumim la responsabilitat de vetllar no només per la nostra felicitat, sinó també la de l'altre. Ara les responsabilitats de la vivenda i les despeses ón compartides, en els bons moments i en els dolents. Per a mi, , tot i que el divorci evidentment existeix per alguna cosa, quan ens casem (a juntem, o sigen com a parella de fet o qualsevol altra modalitat), adquirim la responsabilitat de lluitar junts per tirar endavantaquestes responsabilitats, sabent que hi haurà èpoques on tot és planer i lliscant i d'altres on tot seran pals a les rodes.Assumim, doncs, la responsabilitat de lluitar contra les adversitats junts, de no llençar la tovallola al primer problema.
Amb tot això, cal que ensenyem als nostres infants des de ben petits que han d'assumir les seves responsabilitats, que han de tenir cura de les seves coses, que si volen dur una joguina al carrer serà la seva responsabilitat, que si no endrecen el seu pijama no el trobaran a la nit, que si no cuiden les seves joguines no en tindran, o es trencaran. Cal que els nens i nenes vegin que, com deia un altre post, el seus actes tenen conseqüències, i la manca de responsabilitat també en té. Tots trobarem un dia un cap o un superior que no ens agradarà, i això no ens eximeix d'assumir la nostra responsabilitat i complir amb la feina (sense deixar-nos trepitjar, això si). Hem d'aprendre que cal perseverar, que no es pot deixar una feina sense tenir-ne un a altra, ja que les responsabilitat no desapareixen.
Per últim, dir que de vegades es fa difícil assumir aquestes responsabilitats, que en temps de crisi com els actuals s'han de prendre doloroses decisions, com ara vendre un pis, canviar de feina per una de categoria suposadament inferior (ja en parlaré en un altre post, de les categories en la feina), treure els nens de les activitats extraescolars o suprimir comoditats i luxes com internet, la tele, el gimnàs... I aqui és on vaig, amics, per fer això cal tenir-los molt ben posats, cal se valent/a per fer un pas enrera, que no serà per tornar enrera sinó per agafar embranzida i lluitar per la família.
A tots els que esteu en aquesta situació, que busqueu o trobeu feines que fa temps que no feieu o que mai us havieu plantejat, penseu que cal molta valentia per anar endavant amb la responsabilitat amb la vostra família i sortit d'aquest po on estem tots. Anar enrera?? NO! això és ser valent, agafar el toro per les banyes i plantar cara als mals temps. Gràcies!
La vida adulta és una vida plagada de responsabilitats, quan marxem de casa assumim la responsabilitat de mantenir el lloc on vivim, ja sigui compartit, en parella o en solitari. adquirim el compromís de mantenir les despeses derivades d'questa vivenda, la seva neteja i conservació.
Quan trobem (per sort) una feina, assumim la responsabilitat de fer-la de la millor manera possible, de complir amb els horaris i les tasques encomenades, de seguir les instruccions rebudes i fins i tot d'assumir la jerarquia existent.
Quan ens casem o anem a viure en parella assumim la responsabilitat de vetllar no només per la nostra felicitat, sinó també la de l'altre. Ara les responsabilitats de la vivenda i les despeses ón compartides, en els bons moments i en els dolents. Per a mi, , tot i que el divorci evidentment existeix per alguna cosa, quan ens casem (a juntem, o sigen com a parella de fet o qualsevol altra modalitat), adquirim la responsabilitat de lluitar junts per tirar endavantaquestes responsabilitats, sabent que hi haurà èpoques on tot és planer i lliscant i d'altres on tot seran pals a les rodes.Assumim, doncs, la responsabilitat de lluitar contra les adversitats junts, de no llençar la tovallola al primer problema.
Amb tot això, cal que ensenyem als nostres infants des de ben petits que han d'assumir les seves responsabilitats, que han de tenir cura de les seves coses, que si volen dur una joguina al carrer serà la seva responsabilitat, que si no endrecen el seu pijama no el trobaran a la nit, que si no cuiden les seves joguines no en tindran, o es trencaran. Cal que els nens i nenes vegin que, com deia un altre post, el seus actes tenen conseqüències, i la manca de responsabilitat també en té. Tots trobarem un dia un cap o un superior que no ens agradarà, i això no ens eximeix d'assumir la nostra responsabilitat i complir amb la feina (sense deixar-nos trepitjar, això si). Hem d'aprendre que cal perseverar, que no es pot deixar una feina sense tenir-ne un a altra, ja que les responsabilitat no desapareixen.
Per últim, dir que de vegades es fa difícil assumir aquestes responsabilitats, que en temps de crisi com els actuals s'han de prendre doloroses decisions, com ara vendre un pis, canviar de feina per una de categoria suposadament inferior (ja en parlaré en un altre post, de les categories en la feina), treure els nens de les activitats extraescolars o suprimir comoditats i luxes com internet, la tele, el gimnàs... I aqui és on vaig, amics, per fer això cal tenir-los molt ben posats, cal se valent/a per fer un pas enrera, que no serà per tornar enrera sinó per agafar embranzida i lluitar per la família.
A tots els que esteu en aquesta situació, que busqueu o trobeu feines que fa temps que no feieu o que mai us havieu plantejat, penseu que cal molta valentia per anar endavant amb la responsabilitat amb la vostra família i sortit d'aquest po on estem tots. Anar enrera?? NO! això és ser valent, agafar el toro per les banyes i plantar cara als mals temps. Gràcies!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)