Tard o d'hora, a tots se'ns mor un familiar, un amic, una persona estimada. És llei de vida, de fet, la vida no existeix sense la mort.
Per què, doncs, si és una cosa natural, que passa a tothom, que forma part de totes les persones, no en parlem amb naturalitat sinó que ho amaguem, ho disfressem i és un tema tabú?
Fa poc he hagut d'explicar a les meves filles la mort del seu avi. Vaig rebre consells diferents, tots fets des de la més bona intenció. Jo sabia que no les volia enganyar, però tampoc donar massa explicacions sobre les circumstàncies d'aquesta mort. Sabia que els ho volia dir jo. També sabia que qualsevol reacció que tinguessin seria normal, i bona, i així els ho volia fer entendre.
Va ser un moment molt difícil. Les vaig agafar i els vaig dir que els havia d'explicar una cosa molt difícil que els faria molt de mal. I així, sense més voltes, els ho vaig dir: L'avi s'ha mort. Amb 3 anys la`Mònica no tenia experiència en aquest tema i no ho entenia gaire. Va preguntar si no el tornaria a veure mai. No, no el podràs veure. La Laia, amb quasi 7 anys, recordava la mort de la seva besàvia. Plorava, cridava, tenia ganes de vomitar. Va ser, com he dit, un moment horrorós. Jo també plorava, d'impotència per no poder estalviar-los el mal tràngol. Va demanar de veure l'àvia, i immediatament la vaig portar. Més plors, més crits, i va voler marxar.
Aquell dia va ser molt dur. Al dia següent vam anar a esmorzar amb l'àvia. Van entrar i van tornar a dir, més afirmant que preguntant, que ja no hi veurien l'avi. No, ja no el veurem més. Pocs dies després hi van anar a dormir, com feien sempre. Han preguntat, han anat descobrint en quins moments no hi serà, han constatat que ara quan dic que vindrà l'avi ja no especifico quin, només n'hi ha un. S'han anat adaptant a la realitat.
I la realitat és que l'avi ja no hi és. No el tornaran a veure, és mort. La realitat és aquesta.
La meva conclusió és que vaig fer el correcte, els vaig dir la veritat, sense gaires detalls. Vaig deixar que reaccionessin com poguessin, vaig respectar els crits, les llàgrimes... totes les seves necessitats. Tant hi fa si dius que ha anat al cel, a la lluna o simplement està enterrat. El fet és que ja no hi és. I això, ho aniran veient dia a dia.
M'alegro d'haver-ho fet així, crec que les meves filles han accptat la mort com a part de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada