Mares perfectes/mares imperfectes

Tercer dia immobilitzada, tercer post al blog. Anem bé. Me n'alegro pel blog però per mi no, espero poder-me aixecar d'aqui a poc.
El que té haver s'estar estirada tot el dia, amb dolor, és que amb el que tinc a l'abast en trec el millor profit.
A la tele... sense comentaris, tinc com 300 canals i no fan res visible.
Lectures... començo a estar saturada, he llegit els dos última de la saga "Los hijos de la Tierra" en tres dies (cada un unes 700 pgs).
Em queda el portàtil. Miro el face, diaris, algun blog que segueixo i quan se m'acaben les idees em poso a navegar d'un blog a un altre, d'una web a una altra.
Tot mirant he vist i participat en uns quants blogs escrits per mares, alguns sobre maternitat, altres parlen de diferents temes. N'hi ha sobre criança natural, sobre mètodes varis (Estivill, Carlos González...), i n'hi ha uns quants titulats mare imperfecta.
Els he llegit, he fet alguns comentaris, els he comparat, me n'he guardat alguns per seguir-los. Uns m'agraden més que altres, uns són informatius, els altres divertits. Hi ha de tot.
He trobat, però, una cosa en comú, una cosa que no m'ha agradat: La majoria intenten defensar la manera que han triat (o que han trobat) de criar els seus fills. Molts, també, critiquen aquells que ho fan de manera diferent. I, crec que ja vaig escriure un altre post sobre això, jo crec que necessiten que algú els digui com han de criar els seus fills, quina és la manera correcta. O, si més no, que els diguin que ja ho fan bé.
M'he posat a pensar en la meva manera de criar les meves filles, i les de les meves amigues: Jo vaig triar part amb epidural i oxitocina, vaig triar no donar pit, no posar les nenes a la meva haitació ni al principi. Penso en les meves amigues, i no seguim cap patró, n'hi ha que han donat pit i que no , algunes que ho han intentat amb èxit i altres a qui no ha anat bé, bebès a l'habitació dels pares 0 dies, 3 mesos, 6 mesos o fins tot 6 anys. Veig que tenim maneres molt diferents d'educar els nostres fills, alguns som més etsrictes, d'altres més permissius, uns amb horaris més rígids, altres sense cap mena d'horari, nens que van a dormir a les 7 i altres que a querts d`11 encara volten.
Ara penso qen aquests nens i nenes (majoritàriament nenes, en aquest cas). N'hi ha que són independents i segurs de si mateixos, altres igual d'independents però no tan segurs, n'hi ha de ploramiques i que no ploren mai, n'hi ha que aprenen ràpid i d'altres que necessiten un temps d'adaptació. Uns caminaven amb 10 mesos, d'altres amb 18, uns parlen molt i aviat, d'altres molt però tard, altres poc i aviat (no, de fet totes parlen moltissim!!).
Imagino que veig aquests nens sense conèixer les seves famílies, que no tinc ni idea de com ha estat el seu part, on han dormit i tots aquests detalls. Miro si puc, pel seu caràcter, establir un patró. Faig el mateix amb els meus alumnes i el que sé d'ells o elles. Sabeu què? sense preguntar-ho, no puc establir un patró per endevinar quin ha estat el model de criança de cada un/a.
Veig que cada petit/a és com és, més o menys rebel, més o menys dependent, més o menys xerraire, independentment de com l'han criat.
Sabeu què veig, també? que a tots aquests nens i nenes els han estimat, els han ajudat, els han corregit. Veig que tots i cada un d'aquests pares i mares ha fet les coses de la milor manera que sabia o podia, de la manera que més s'ajustava a la seva forma de vida. I això, i cap altra cosa, és el correcte.
Ser bona mare (o bon pare) és seguir allò que et va bé, que et fa sentir bé. Si tu estàs alegre, convençut del que fas, els teus fills ho senten, ho viuen.Si tu dubtes, vas cap a la dreta pensant que potser has d'anar cap a l'esquerra, també.
LA conclusió, mares perfectes i imperfectes, és que ho estem fent bé, que els nostres petits i petites són feliços, saben que els estimem i que poden recórrer a nosaltres. Si s'han alimentat del pit o del biberó, si han dormit al seu llit o al nostre, al final no té tanta importància.Perquè si jo, que valoro molt el temps amb el meu marit, que donc 1000 voltes al llit abans i després d'adormir-me, hagués fet venir les meves filles al meu llit, no hagués estst feliç. I elles, tampoc. I si tu, que tens un gran llit, que no pots dormir si no veus com respira, que necessites el contacte humà per adormir-te, els haguessis posat al seu llit, no haguessis estat feliç. I ells, tampoc.
En definitiva, doncs, i sense entrar en excessos, fés el que a tu et vagi bé, que serà el que als teus fills els anirà bé.